Tots estem sols en el cor de la terra
traspassats per un raig de sol:
i tot d'una es fa fosc.
(Salvatore Quasimodo)
Llavi, llavi, llavi blanc,
ull quiet i mà colltorta,
benamada Marta morta,
com pots viure sense sang?
Calenta, tot seguit freda
i espessa com el vi dolç,
la sang tenyia la seda,
la fusta del banc, la pols.
T'enganyen. No són prou savis
els metges per a tornar-te,
benamada morta Marta,
la sang -i la mel- als llavis.
("LLetra d'assassí per amor", Pere Quart)
Entre els barrots reixats del calabós
una taronja
passa rabent com un llampec
i cau dins la gibrella
amb gran xarbot.
I el presoner
tot esquitxat de merda
resplendeix
ben lluminós de joia:
Ella no m'ha oblidat.
Encara pensa en mi.
(Jacques Prévert)
I no tenc res pensat però vull escriure
dir prou! o ja està bé! o quina hora és?
què importa? escriure
clavar el desig al full, cridar més vida!
salvar un segon si cal una paraula
que digui quelcom bell
quelcom inútil
capaç d'abrusar el foc
trencar massisses
fornals
on senyoregen
agulles de rellotge.
(Ponç Pons)
La mort vindrà i tindrà els teus ulls,
aquesta mort que ara ens fa companyia
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, talment com una pena antiga
o com un vici absurd. Aquests teus ulls
seran llavors una paraula vana,
un lament ofegat, una quietud.
És així com els veus cada matí
quan sola et plegues damunt de tu mateixa
en el mirall. Oh, cara esperança,
també sabrem aquell dia nosaltres
que ets la vida i que ets el no res.
Per a tothom té la mort un esguard.
La mort vindrà i tindrà els teus ulls.
Serà igual com deixar córrer un vici,
serà com veure a dintre del mirall
un rostre mort que torna a emergir,
com escoltar una boca ja closa.
Davallarem en silenci a l'abisme.
(Cesare Pavese)
Oh generació dels satisfets absoluts
i dels absolutament insatisfets,
jo he vist pescadors que berenaven al sol,
els he vist amb famílies mal fargades,
he vist els seus somriures plens de dents
i n'he escoltat riallades grolleres.
I jo sóc més feliç que vosaltres,
i ells eren més feliços que no jo,
i a dins del llac hi neda el peix
i ni tan sols té roba.
(Ezra Pound)
Els qui som pobres no tenim gaire temps
de joventut i de bellesa.
Món, tu pots estar-te'n, de nosaltres.
Esclaus de la naixença som nosaltres!
Papallons que mai no han tingut bellesa
morts en el capoll del temps.
Els senyors rics no ens paguen el temps,
els dies robats a la bellesa
dels nostres pares i de nosalgtres.
Quan ha d'acabar aquest dejuni de temps?
(Pier Paolo Pasolini)
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.
(Josep Palau i Fabre)
Amb els teus cabells es podria teixir
l'única cota de malla
contra les nits esmolades.
(Uxio Novoneyra)
El costellam de l’esquelet del poema no pot suportar
aquest batec bantú, zulú del nostre cor.
La sang, a rierades, corre per les temples.
La paraula se’ns torna palmell fred de mà.
El vers arrambat al naixement de la teva bragueta.
Jo sóc un poema vaginal.
Tu ets una verga poètica.
Això és amor. El Sena ho sap.
No sé parlar.
No puc dir res.
Tinc la llengua paralitzada a la teva boca.
Sóc un animal ajaçat dins del jóc de la teva boca.
Sóc un animal assedegat de l’aigua de la teva boca.
Tot el món per una dolça construcció del Nosaltres en l’Un.
El món ho sap.
Això és l’amor.
Tam-tams antics a la selva de les venes.
L’esquelet del poema no pot suportar aquesta embranzida.
Defalleix sense ser ni no ser.
Ja no tinc veu.
Et tinc ben meu.
Tu i jo ho sabem. Això és l’amor.
(Dolors Miquel)
Cavaller que passeu de llarg
per davall la finestra closa,
si us dignéssiu aixecar els ulls
hi veuríeu alguna cosa.
Hi veuríen dintre un pitxer
decangtar-se una flor desclosa,
i una mà delicada i suau
que com blanc papalló s'hi posa.
Cavaller que passeu de llarg
per davall la finestra closa,
si us dignéssiu aixecar els ulls
hi veuríeu una altra cosa.
Hi veuríeu que algú, somrient,
posa un bes en la flor desc losa
que seria pel cavaller
que gosés demanar la rosa.
(Apel·les Mestres)
Perquè els altres es disfressen i tu no
Perquè els altres empren la virtut
Per comprar allò que no té cap perdó
Perquè els altres tenen por i tu no en tens.
Perquè els altres són emblanquinats sepulcres
On en silenci creix la podridura.
Perquè els altres callen i tu no.
Perquè els altres es compren i es venen
i els seus gestos sempre donen dividends.
Perquè els altres tenen traça i tu no en tens.
Perquè els altres van a recer dels refugis
i tu vas de bracet amb els perills.
Perquè els altres calculen i tu no.
(Sophia de Mello Breyner)
Com l’assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se’n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat:
així tornava jo al lloc de l’amor.
(Maria Mercè Marçal.)
Per als vells
tot és massa.
Una llàgrima a la clivella
de la roca pot vèncer
la set quan és tan poca. Final
i vigílies del final demanen
poc, parlen molt fluix.
¿Però, i nosaltres, en plenitud d'edat,
a la fornal del temps, i nosaltres?
Penseu-hi.
(Mario Luzi)
Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s'obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s'allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà el mar tota olorosa.
(Joan Maragall)
Em plau d'un brot de sàlvia, litúrgic, el perfum,
conjur suau dels morts.
Després al fogar el poso. I vaig seguint el fum
d'incinerar els records.
(Guerau de Liost)
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...
(Rosa Leveroni)
La mirada és un pensament.
Tot ho assalta tot, i jo sóc la imatge de tot.
El dia es gira d'esquena i ensenya les cremades,
la llum va fent tentines,
la bellesa és amenaçadora;
--no puc escriure més alt;
es transmeten, interiors, les formes.
(Herberto Helder)
Si us l'hagués d'explicar amb plena comparança,
diria que és com si, de sobte, no esperant-ho,
us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l'acte de l'amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d'obra
i en la llengua un adàmic pregust d'algues salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d'orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten.
(Joan Fuster)
El poema no conta
ni compta. Sovint canta
des de la timidesa,
de vegades esclata
en un plany necessari,
de vegades naufraga
en oceans de dubte.
El poema suplica
des d'una llunyania.
(Feliu Formosa)
Hi havia una vegada un home
que mai no va dir: meu.
Va picar a les portes del món,
va trucar al meu cor.
Parlava amb paraules
que semblaven coloms.
Les coses a prop seu
esdevenien blanques.
Dels ulls brollava una alba
com un riu tot de llum,
o un mar de gavines, llunyà.
Un bàlsam d'amor
tenia aquell home
per a aquest dolor meu
que no té nom.
(Celso Emilio Ferreiro)
Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel.lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.
("De tan senzill, no t'agradarà", Salvador Espriu)
Sí, les pomeres floreixen
Amb un alè de música a les fulles
Planen formes de fruita amarades de llàgrimes
Lentament
Dins de l'aigua callada del safareig del sol.
Sí, guarnirem la terra
Abraçarem el dia
Xisclarem
Al pit de la mare veritable.
(Odysseas Elytis)
Captiva de la plana, sense seny, moribunda,
La llum s’amaga en tu, contempla el cel:
Com ha aclucat els ulls per somiar el teu somni,
Com et corda el vestit per desencadenar-te.
Davant les rodes ben travades
Riu un ventall a rebentar.
I en el traidor parany de l’herba
perden les rodes el reflex.
Per què no et poses les onades
que en lloc d’ametlles tenen barques,
al teu palmell, galant i tebi,
o al cap, guarnint els teus cabells?
Per què no et poses les estrelles?
Esbalandrada, t’hi assembles.
Vius al mateix recer de foc
I el teu esclat se’n multiplica.
De l’alba emmordassada només un crit vol néixer,
Un sol que giravolta flueix sota l’escorça,
I acaba reposant damunt dels teus ulls clucs.
Dolç amor, quan tu dorms la nit abraça el dia.
(Paul Éluard)
Al mig del camí hi havia una pedra
hi havia una pedra al mig del cami
hi havia una pedra
al mig del camí hi havia una pedra.
Mai no oblidaré aquesta feta,
mai de la vida dels meus ulls fatigats.
Mai no oblidaré que al mig del camí
hi havia una pedra
hi havia una pedra al mig del camí
al mig del camí hi havia una pedra.
(Carlos Drummond de Andrade)
Una merla et mira sense por
La sargantana et mira sense por
Tu i el bou us mireu, no teniu por
T'observa el grill, no li fas por
T'has aturat al mig del món
Et llepa el món
Ha post un ou el món
Ets l'ou del món
(Enric Casasses)
Lèsbia sempre em bescanta. No calla mai
de mi. Que em matin si no és que m'estima.
Per què ho dic? Jo faig un altre tant. Tot el sant dia
malparlo d'ella. I que em matin si no és que l'estimo.
(Catul)
Ets un sol. Sempre vas abocant dia.
Font ets de cel que despertes abril
amb el teu peu, la nata més subtil
del camí que s'estrella quan te guia.
¿Quin aire amarg, quin so de gelosia
tens tu, que, tot vessant, mansa i humil,
si et vull beure de llamp uses l'estil,
deixant-me als llavis set penjada, impia?
Per tu me lladra el cor un lamentable
crit negre, com una aigua amortallable.
Líquid lladrar amb passió de cel!
I tot jo mor en soledat obscura.
I a tu et pugen abrils, oh, criatura
capaç de convertir un lladruc en bel.
(Blai Bonet)
Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.
Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.
Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,
com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.
(Josep Carner)
Diran
que això
no és
poesia
però
jo els diré
que la poesia
és
un martell.
(Gabriel Aresti)
De sobte, damunt un ull
aparegué, rodona
una grossa llàgrima,
a punt de rodolar
damunt la taula.
Sense que ningú s'hi fixés
vaig tirar-me-la davall
una sabata.
(Miquel Bauçà)
Cada matí,
gata, et pots fregar
el nas amb el meu nas.
Em fas enveja.
Aquesta sort que tens
ni el mateix Moisès no la va tenir amb el seu Déu.
(Marie Claire Bancquart)
Si jo et tingués vespre i matí
sempre en ma dansa,
si jo et sabés lligat a mi
sense mudança,
¿fóra l'amor com ara és
tan dolça i fina?
Sense l'angúnia d'un després
que l'enverina,
l'hora que fuig, tot i el renou,
seria fada,
tal com la menja que no es cou
especiada.
("Cançó", Clementina Arderiu)
m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprennent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passarell,
aquell melic,
com la primera dent d'un infant.
(Vicent Andrés i Estellés)
Un matí que travessi un aire sec de vidre,
potser veuré en girar-me acomplir-se el miracle:
el no res que m'empaita, la buidor al darrere
del meu pas, amb terror d'embriac.
Després, com al cinema, s'instal·laran de sobte
arbres cases turons per al sòlit engany.
Però ja serà tard; i marxaré en silenci
entre aquells que no es giren, portant el meu secret.
(Eugenio Montale)
M'abelleixen quatre coses
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
(Maria-Antònia Salvà)
Aquí reposa el mar. Ni ell mateix
no va conèixer mai quantes onades
va deslligar el seu somni.
Aquí reposa el mar. Ell que volia
haver estat mariner, des de petit.
Aquí reposa el mar. Ningú com ell
no ha clos el seu taüt
amb claus d'estrelles.
(Vinicius de Moraes)
El meu país té gust de móra d'esbarzer
a l'estiu.
Tothom ho sap que no és gran,
ni intel·ligent, ni elegant el meu país,
però té la veu dolça
d'aquell que es lleva d'hora per cantar a la bosquina.
No he parlat gaire del meu país, potser
és que no m'agrada, però quan un amic
em duu un grapat de móres
les seves parets llavors em semblen blanques
i m'adono que també en el meu país el cel és blau.
("Les móres", Eugenio de Andrade)
traspassats per un raig de sol:
i tot d'una es fa fosc.
(Salvatore Quasimodo)
Llavi, llavi, llavi blanc,
ull quiet i mà colltorta,
benamada Marta morta,
com pots viure sense sang?
Calenta, tot seguit freda
i espessa com el vi dolç,
la sang tenyia la seda,
la fusta del banc, la pols.
T'enganyen. No són prou savis
els metges per a tornar-te,
benamada morta Marta,
la sang -i la mel- als llavis.
("LLetra d'assassí per amor", Pere Quart)
Entre els barrots reixats del calabós
una taronja
passa rabent com un llampec
i cau dins la gibrella
amb gran xarbot.
I el presoner
tot esquitxat de merda
resplendeix
ben lluminós de joia:
Ella no m'ha oblidat.
Encara pensa en mi.
(Jacques Prévert)
I no tenc res pensat però vull escriure
dir prou! o ja està bé! o quina hora és?
què importa? escriure
clavar el desig al full, cridar més vida!
salvar un segon si cal una paraula
que digui quelcom bell
quelcom inútil
capaç d'abrusar el foc
trencar massisses
fornals
on senyoregen
agulles de rellotge.
(Ponç Pons)
La mort vindrà i tindrà els teus ulls,
aquesta mort que ara ens fa companyia
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, talment com una pena antiga
o com un vici absurd. Aquests teus ulls
seran llavors una paraula vana,
un lament ofegat, una quietud.
És així com els veus cada matí
quan sola et plegues damunt de tu mateixa
en el mirall. Oh, cara esperança,
també sabrem aquell dia nosaltres
que ets la vida i que ets el no res.
Per a tothom té la mort un esguard.
La mort vindrà i tindrà els teus ulls.
Serà igual com deixar córrer un vici,
serà com veure a dintre del mirall
un rostre mort que torna a emergir,
com escoltar una boca ja closa.
Davallarem en silenci a l'abisme.
(Cesare Pavese)
Oh generació dels satisfets absoluts
i dels absolutament insatisfets,
jo he vist pescadors que berenaven al sol,
els he vist amb famílies mal fargades,
he vist els seus somriures plens de dents
i n'he escoltat riallades grolleres.
I jo sóc més feliç que vosaltres,
i ells eren més feliços que no jo,
i a dins del llac hi neda el peix
i ni tan sols té roba.
(Ezra Pound)
Els qui som pobres no tenim gaire temps
de joventut i de bellesa.
Món, tu pots estar-te'n, de nosaltres.
Esclaus de la naixença som nosaltres!
Papallons que mai no han tingut bellesa
morts en el capoll del temps.
Els senyors rics no ens paguen el temps,
els dies robats a la bellesa
dels nostres pares i de nosalgtres.
Quan ha d'acabar aquest dejuni de temps?
(Pier Paolo Pasolini)
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.
Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.
(Josep Palau i Fabre)
Amb els teus cabells es podria teixir
l'única cota de malla
contra les nits esmolades.
(Uxio Novoneyra)
El costellam de l’esquelet del poema no pot suportar
aquest batec bantú, zulú del nostre cor.
La sang, a rierades, corre per les temples.
La paraula se’ns torna palmell fred de mà.
El vers arrambat al naixement de la teva bragueta.
Jo sóc un poema vaginal.
Tu ets una verga poètica.
Això és amor. El Sena ho sap.
No sé parlar.
No puc dir res.
Tinc la llengua paralitzada a la teva boca.
Sóc un animal ajaçat dins del jóc de la teva boca.
Sóc un animal assedegat de l’aigua de la teva boca.
Tot el món per una dolça construcció del Nosaltres en l’Un.
El món ho sap.
Això és l’amor.
Tam-tams antics a la selva de les venes.
L’esquelet del poema no pot suportar aquesta embranzida.
Defalleix sense ser ni no ser.
Ja no tinc veu.
Et tinc ben meu.
Tu i jo ho sabem. Això és l’amor.
(Dolors Miquel)
Cavaller que passeu de llarg
per davall la finestra closa,
si us dignéssiu aixecar els ulls
hi veuríeu alguna cosa.
Hi veuríen dintre un pitxer
decangtar-se una flor desclosa,
i una mà delicada i suau
que com blanc papalló s'hi posa.
Cavaller que passeu de llarg
per davall la finestra closa,
si us dignéssiu aixecar els ulls
hi veuríeu una altra cosa.
Hi veuríeu que algú, somrient,
posa un bes en la flor desc losa
que seria pel cavaller
que gosés demanar la rosa.
(Apel·les Mestres)
Perquè els altres es disfressen i tu no
Perquè els altres empren la virtut
Per comprar allò que no té cap perdó
Perquè els altres tenen por i tu no en tens.
Perquè els altres són emblanquinats sepulcres
On en silenci creix la podridura.
Perquè els altres callen i tu no.
Perquè els altres es compren i es venen
i els seus gestos sempre donen dividends.
Perquè els altres tenen traça i tu no en tens.
Perquè els altres van a recer dels refugis
i tu vas de bracet amb els perills.
Perquè els altres calculen i tu no.
(Sophia de Mello Breyner)
Com l’assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se’n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat:
així tornava jo al lloc de l’amor.
(Maria Mercè Marçal.)
Per als vells
tot és massa.
Una llàgrima a la clivella
de la roca pot vèncer
la set quan és tan poca. Final
i vigílies del final demanen
poc, parlen molt fluix.
¿Però, i nosaltres, en plenitud d'edat,
a la fornal del temps, i nosaltres?
Penseu-hi.
(Mario Luzi)
Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s'obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només elles veuen
s'allunyen mar endintre...
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà el mar tota olorosa.
(Joan Maragall)
Em plau d'un brot de sàlvia, litúrgic, el perfum,
conjur suau dels morts.
Després al fogar el poso. I vaig seguint el fum
d'incinerar els records.
(Guerau de Liost)
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. ¿Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
¿És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...
(Rosa Leveroni)
La mirada és un pensament.
Tot ho assalta tot, i jo sóc la imatge de tot.
El dia es gira d'esquena i ensenya les cremades,
la llum va fent tentines,
la bellesa és amenaçadora;
--no puc escriure més alt;
es transmeten, interiors, les formes.
(Herberto Helder)
Si us l'hagués d'explicar amb plena comparança,
diria que és com si, de sobte, no esperant-ho,
us trobàsseu enduts al fons clement i simple
de l'acte de l'amor, quan un fruit us traspassa,
i els ulls se us desentelen, i la llum sona a trossos,
i us sentiu les mans breus i carregades d'obra
i en la llengua un adàmic pregust d'algues salvatges,
i visiten el crit plomes i alevosies,
i enmig de la memòria una font es concentra,
i us coronen campanes, i hi ha un saber d'orígens
tàcit en vostres gestos, en els camins que hi porten.
(Joan Fuster)
El poema no conta
ni compta. Sovint canta
des de la timidesa,
de vegades esclata
en un plany necessari,
de vegades naufraga
en oceans de dubte.
El poema suplica
des d'una llunyania.
(Feliu Formosa)
Hi havia una vegada un home
que mai no va dir: meu.
Va picar a les portes del món,
va trucar al meu cor.
Parlava amb paraules
que semblaven coloms.
Les coses a prop seu
esdevenien blanques.
Dels ulls brollava una alba
com un riu tot de llum,
o un mar de gavines, llunyà.
Un bàlsam d'amor
tenia aquell home
per a aquest dolor meu
que no té nom.
(Celso Emilio Ferreiro)
Cansat de tants de versos que no fan companyia
-els admirables versos de savis excel.lents-,
i de mirar com passa l'emperador tot nu,
i del gran plany del vent, aquest vell adversari,
i de l'excés de mi, sense missatge,
ara us diré, amb paraules ben clares,
amb crit elemental, lluny d'artifici,
que vull només parar-me en el camí,
ja decantat amic de l'última injustícia,
i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,
damunt la bona terra.
("De tan senzill, no t'agradarà", Salvador Espriu)
Sí, les pomeres floreixen
Amb un alè de música a les fulles
Planen formes de fruita amarades de llàgrimes
Lentament
Dins de l'aigua callada del safareig del sol.
Sí, guarnirem la terra
Abraçarem el dia
Xisclarem
Al pit de la mare veritable.
(Odysseas Elytis)
Captiva de la plana, sense seny, moribunda,
La llum s’amaga en tu, contempla el cel:
Com ha aclucat els ulls per somiar el teu somni,
Com et corda el vestit per desencadenar-te.
Davant les rodes ben travades
Riu un ventall a rebentar.
I en el traidor parany de l’herba
perden les rodes el reflex.
Per què no et poses les onades
que en lloc d’ametlles tenen barques,
al teu palmell, galant i tebi,
o al cap, guarnint els teus cabells?
Per què no et poses les estrelles?
Esbalandrada, t’hi assembles.
Vius al mateix recer de foc
I el teu esclat se’n multiplica.
De l’alba emmordassada només un crit vol néixer,
Un sol que giravolta flueix sota l’escorça,
I acaba reposant damunt dels teus ulls clucs.
Dolç amor, quan tu dorms la nit abraça el dia.
(Paul Éluard)
Al mig del camí hi havia una pedra
hi havia una pedra al mig del cami
hi havia una pedra
al mig del camí hi havia una pedra.
Mai no oblidaré aquesta feta,
mai de la vida dels meus ulls fatigats.
Mai no oblidaré que al mig del camí
hi havia una pedra
hi havia una pedra al mig del camí
al mig del camí hi havia una pedra.
(Carlos Drummond de Andrade)
Una merla et mira sense por
La sargantana et mira sense por
Tu i el bou us mireu, no teniu por
T'observa el grill, no li fas por
T'has aturat al mig del món
Et llepa el món
Ha post un ou el món
Ets l'ou del món
(Enric Casasses)
Lèsbia sempre em bescanta. No calla mai
de mi. Que em matin si no és que m'estima.
Per què ho dic? Jo faig un altre tant. Tot el sant dia
malparlo d'ella. I que em matin si no és que l'estimo.
(Catul)
Ets un sol. Sempre vas abocant dia.
Font ets de cel que despertes abril
amb el teu peu, la nata més subtil
del camí que s'estrella quan te guia.
¿Quin aire amarg, quin so de gelosia
tens tu, que, tot vessant, mansa i humil,
si et vull beure de llamp uses l'estil,
deixant-me als llavis set penjada, impia?
Per tu me lladra el cor un lamentable
crit negre, com una aigua amortallable.
Líquid lladrar amb passió de cel!
I tot jo mor en soledat obscura.
I a tu et pugen abrils, oh, criatura
capaç de convertir un lladruc en bel.
(Blai Bonet)
Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.
Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.
Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,
com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.
(Josep Carner)
Diran
que això
no és
poesia
però
jo els diré
que la poesia
és
un martell.
(Gabriel Aresti)
De sobte, damunt un ull
aparegué, rodona
una grossa llàgrima,
a punt de rodolar
damunt la taula.
Sense que ningú s'hi fixés
vaig tirar-me-la davall
una sabata.
(Miquel Bauçà)
Cada matí,
gata, et pots fregar
el nas amb el meu nas.
Em fas enveja.
Aquesta sort que tens
ni el mateix Moisès no la va tenir amb el seu Déu.
(Marie Claire Bancquart)
Si jo et tingués vespre i matí
sempre en ma dansa,
si jo et sabés lligat a mi
sense mudança,
¿fóra l'amor com ara és
tan dolça i fina?
Sense l'angúnia d'un després
que l'enverina,
l'hora que fuig, tot i el renou,
seria fada,
tal com la menja que no es cou
especiada.
("Cançó", Clementina Arderiu)
m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprennent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passarell,
aquell melic,
com la primera dent d'un infant.
(Vicent Andrés i Estellés)
Un matí que travessi un aire sec de vidre,
potser veuré en girar-me acomplir-se el miracle:
el no res que m'empaita, la buidor al darrere
del meu pas, amb terror d'embriac.
Després, com al cinema, s'instal·laran de sobte
arbres cases turons per al sòlit engany.
Però ja serà tard; i marxaré en silenci
entre aquells que no es giren, portant el meu secret.
(Eugenio Montale)
M'abelleixen quatre coses
-qui prou les sabrà lloar?-
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brostar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.
(Maria-Antònia Salvà)
Aquí reposa el mar. Ni ell mateix
no va conèixer mai quantes onades
va deslligar el seu somni.
Aquí reposa el mar. Ell que volia
haver estat mariner, des de petit.
Aquí reposa el mar. Ningú com ell
no ha clos el seu taüt
amb claus d'estrelles.
(Vinicius de Moraes)
El meu país té gust de móra d'esbarzer
a l'estiu.
Tothom ho sap que no és gran,
ni intel·ligent, ni elegant el meu país,
però té la veu dolça
d'aquell que es lleva d'hora per cantar a la bosquina.
No he parlat gaire del meu país, potser
és que no m'agrada, però quan un amic
em duu un grapat de móres
les seves parets llavors em semblen blanques
i m'adono que també en el meu país el cel és blau.
("Les móres", Eugenio de Andrade)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada