MIGDIA

Migdia. Un racó de platja buit de gent.
El sol al cim, profund, enorme, obert,
Em deixa el cel de déus del tot desert.
La llum cau implacable i em castiga;
No hi ha fantasmes ni tampoc humans,
La mar immensa, solitària i antiga
Sembla picar de mans.
(Sophia de Mello Breyner Andresen)


CIUTAT

Ciutat, soroll i anar i venir de la gent en corrua,
Oh vida bruta, hostil, inútilment malmesa
Saber que el mar hi és i que hi ha platges nues,
Muntanyes sense nom, planes de més grandesa
Que el desig més immens,
I que jo estic reclosa en tu i només veig
Els murs i les parets, i que no veig
Ni el créixer de la mar, ni el mudar de les llunes.

Saber que la meva vida és la teva presa
I que per l’ombra d’aquests murs arrossegues
La meva ànima que havia estat promesa
A les onades blanques i a les florestes verdes.
(Sophia de Mello Breyner Andresen)

 Tot se’m fa una dansa on investigo
La posició ideal,
Seguint el fil d’un somiar ombrívol
On invento el real.

Al meu voltant sento enfonsar-se
Tants de gestos marcits
Però l’ànima, dispersa en els sentits
Puja els graons de l’aire...
(Sophia)

 JARDÍ PERDUT

Jardí florit, jardí de no ningú,
Desbordant d’imatges però informe,
En tu es dissol el món sencer, enorme,
tot carregat d’amor i solitud

La verdor dels arbres s’encenia,
el vermell de les roses desbordava,
al•lucinat, tot ésser ascendia
en un tumult on les coses germinaven.

La llum portava en si l’agitació
de paradisos, divinitats i inferns,
i els instants en tu eren eterns
de possibilitat i suspensió.

Però tot gest en tu es rebentava, dens
d’un gest més fondo dintre seu contingut,
Perquè duies en tu, sempre suspens
Un altre jardí possible i perdut.

(Sophia)



 A QUALSEVOL JARDÍ

A qualsevol jardí he de florir,
Em beuré a qualsevol la lluna plena
Quan a la fi per fi pugui tenir
Totes les platges on la mar alena

Un dia seré jo el mar i l’arena,
A tot allò que és m’hauré d’unir,
Que duu la meva sang a cada vena
Una abraçada que un dia s’ha d’obrir.

Llavors acolliré en el meu desig
Tot aquell foc que viu a la floresta
Com si em deixés un bes el seu trepig.

Llavors seré el ritme dels paisatges,
la secreta abundància de la festa
que jo veia promesa en les imatges
(Sophia)

 LES FONTS

Un dia trencaré tots aquells ponts
Que lliguen el meu ser, viu i total,
Amb el renou d’aquest món irreal,
I amb calma pujaré fins a les fonts.

Arribaré a les fonts, on para casa
La plenitud, la límpida esplendor
Que sempre em fou promesa, i que s’abrasa
En la cara incompleta de l’amor.

Iré a xuclar la llum i el sol primers
M’empassaré la veu de la promesa
Que passa com un vol per l’ampla estesa
I el meu ésser en ella acompliré
(Sophia)